 |
| La Mare de Déu de Montdois, coneguda popularment com la Catedral de les Guilleries. |
A Montdoys me'n havien donat malas novas de Rocasalva; y jo, portat per l'afecte que m'inspiran y per la veneració que'ls tinch, trencant el trajecte de ma excursió, ab cuatre gambades m'hi deixí caurer.
-Una horassa, no mes hi estaréu- me digué l'hermitana de Montdoys; y jo á pluja batent y ab l'ánsia al cor vaig fer la devallada a la montanya, sens adonarme, gayrebé, de la grandiositat del paysatje que ab el temporal debía resultar hermós y ab grandiositat inmensa... Fosquejava, y algún llampéch escadusser, sicsaguejava per l'espay descubrint á ma vista l'aturonada rocatera del Far y jo avall sempre, trepant matolls d'argelagas y ridortas fins á arrivar al bell sot, al llit del Ter que ab un soroll solemne y avassallador feya vía, enllá d'enllá, fins á trobar el fi de son curs. Y 'l riu Ter ab son soroll acompassat y magestuós, me feya pensar ab el solemne cant plá que percuteix sota las naus de la vella catedral seriosa.
Acabá la devallada asprosa; el riu llepava 'ls meus peus y 'm donava ayres pera arrivar fins al gentil poble de Susqueda que allavors meteix convidava á resar l' Angelus als seus mústichs habitants, ab el toch de sa campana esdernegada... La pluja pará; la volta del cel, estelada de cop, me feu contemplar ab mes dolls de poesia aquella clotada encisadora; y jo, ab quin delé fruía de la magestat sugestionadora d'aquell paysatje hermosament delineat.
Emborratxat per l'esplet de galas ab que Natura 's presentava, volía assolir nit enllá la santa calma d'aquell poble blancoy que 's rabeja seré y tranquil vora l'aygua, y volía resseguir sos contats carrers, volía entrar en son cementir y volía sorprender el son tranquil d'aquella santa gent montanyenca: mes ¡ay! que un' ánsia esferehidora m'asperonava per altre cantó: y al girarme pera resseguir un cayre de serralada que platejava la lluna, la soliua, poética y blancoya masia de Rocasalva se'm presentá al devall del rierol mormolador... el cor me feu un salt y deixant tot l'encant de Natura, passí 'l pont rústich y hermós y ab un girar d'ulls me trobi dintre 'l barri d'aquell casal grandiós y senyorial; els gossos sens mourer soroll, silenciosos, m'acompanyarem fins á una cort fonda y llargaruda, ahont lo bó del Quirse, el mosso fidel y honrat, aconduhia 'ls animals de carga que remugavan la grana que en corullas portadoras els repartía boy mormolant una tornada d'aquellas que 'm fan gosar perque portan l'ayre de ma terra, 'l perfum de la montanya dels meus somnis. Com es natural tot s'estranyá de ma preséncia y ab franca y coral arrivada me guiá tot seguit masia endins, fins arrivar á la porxada espayosa que, banyada per un raig de lluna misteriós, guardava aquella flayre de flors bosquerolas cuydadas ab tot el sentiment dels cors melangiosos de las boscúrias. Y trobé en aquella poética porxada á la mestressa y á la filla xica... solas, ben solas, y en quietut, com qu' esperessin algú que tardava d'arrivar.
Lo que 'm passá en aquell instant no sabré pas explicarho... jo que 'm creya trobar la desolació complerta entre aquella santa família, que no podré oblidar jamay, per las malas novas que me 'n havian donat: -La mestressa está molt atrapada... qu' es cás que 'n ixi!- Me deya la bona hermitana de Montdoys. Y al trobarla á la porxada, ab sa filla Mercé, quedi del tot transformat. Ellas experimentaren alegría gran que 'ls traslluhía per llurs faccións; y, parlarem, si, parlarem llargament, com llargament parlan aquells sers que anys ha no s'han vist, separats per las revoltas de la vida. Y com gosava mon cor en la conversa franca d'aquelles personas que foren tot un any mos confidents y en quina casa hi anava sovint, molt sovint per que era ¡oh, si hi era! el reposador de la meva ánima; y are al revéurels, com no esser gran ma alegria.
-Y tant mateix te 'n vols anar demá, Ton? espera mes, y veurás al pare y al Pep qu' encare no ha tornat del Coll.- Me deya la Mercé, pro jo, com que m'era del tot impossible retardar mon romiatje per la montanya, m'excusí prometentlos al estiu vinent, ajudant Deu, anarhi á passar una temporadeta, y fins acabarhi un treball idílich de costums de montanya que, en bona fé, 'm cal aquella atmósfera pera arrodonirlo y deixarlo llest.
-No 'ns enganyis, Ton, -me repetían en tant m'empenyian cap á la taula ahont ens hi esperava 'l sopar. Estiguerem de sobretaula bella estona, relatant els fets de ma excursió arriscada y llegint versos que ab rialla franca y expontánia 'm demanava la noya y jo ab el natural gest els complavía; fins que arrivá l'hora de donar repós al cos, que be ho mereixia. Quinze horas de trescar carenas y mes carenas bastan y sobran pera capsar un son llarch y reposat.
La claror del alba 'm despertá y vaig correr á la finestra sadollantme de flayre matinal y de sol rialler que ja comensava de alegrar l'afrau tota. Vaig sortir al defora y tothom encare descansava, al embestir el caminal de la font pera anármenhi á menjar un grapadet de figas que vaig cullir de la mateixa figuera, trobí al Pep que sapat y vessant salut per tots costats devallava de la Mare de Deu del Coll.
Quina estona passarem mes delitosa! Tranquil com sempre y calmós á tot serho, m'esplicava certas cosas que jo fruia delitos, goytant, encarnat en aquell brau y franch minyó 'l verdader tipo catalá: la gentilesa, l' honradés y la forsa. Desseguida, y mentre movía rebombori pera fer llevar á la gent de la masia, me proposá una visita á la Molina que han montat y á tot joch de son comers y de sa indústria bosquerola.
-Dono mercés á Deu perque us ha tocat el cor de deixar el debolit de vila y venírvosen á la payral á donar vida y moviment á n'aquest poblet esmortuhit; no sé,... á la vila m'hi semblavaho flors gentils de montanya trasplantadas. Viureu mes tranquils y mes felissos.
-Es ben cert, Ton; y que t'agradará molt lo que havém montat a l'altra banda del Ter.
No poguí pas entretenirmhi, perque 'l temps passava y 'm calía trescar si volía descapdellar degudament la ruta que portava. No poguentme'n deseixir els vaig recalcar la promesa de tornarhi l'estiu vinent. ¡Ja ho créch si hi tornaré!
Me vaig despedir d'aquella santa gent y donantlos l'arreveurer m'engolí 'l revolt d'una serralada y... enllá, enllá cap al llit del Ter, fins á trobar companys que m'esperavan.
ANTÓN BUSQUETS Y PUNSET
Text extret de: "Catalunya Artística", Any I, Núm.17, Barcelona 4 d'Octubre 1900
Documentat amb el llibre: "Susqueda, la història submergida" d'Antoni Pladevall i Eva Viñolas
Fotografies: facebook "Susqueda" abril 2014
 | |
| Aquest és el "pont rústich" al qual fa referència el text, anomenat com a pont del Ter o també dit pont del diable. |
Emborratxat per l'esplet de galas ab que Natura 's presentava, volía assolir nit enllá la santa calma d'aquell poble blancoy que 's rabeja seré y tranquil vora l'aygua, y volía resseguir sos contats carrers, volía entrar en son cementir y volía sorprender el son tranquil d'aquella santa gent montanyenca: mes ¡ay! que un' ánsia esferehidora m'asperonava per altre cantó: y al girarme pera resseguir un cayre de serralada que platejava la lluna, la soliua, poética y blancoya masia de Rocasalva se'm presentá al devall del rierol mormolador... el cor me feu un salt y deixant tot l'encant de Natura, passí 'l pont rústich y hermós y ab un girar d'ulls me trobi dintre 'l barri d'aquell casal grandiós y senyorial; els gossos sens mourer soroll, silenciosos, m'acompanyarem fins á una cort fonda y llargaruda, ahont lo bó del Quirse, el mosso fidel y honrat, aconduhia 'ls animals de carga que remugavan la grana que en corullas portadoras els repartía boy mormolant una tornada d'aquellas que 'm fan gosar perque portan l'ayre de ma terra, 'l perfum de la montanya dels meus somnis. Com es natural tot s'estranyá de ma preséncia y ab franca y coral arrivada me guiá tot seguit masia endins, fins arrivar á la porxada espayosa que, banyada per un raig de lluna misteriós, guardava aquella flayre de flors bosquerolas cuydadas ab tot el sentiment dels cors melangiosos de las boscúrias. Y trobé en aquella poética porxada á la mestressa y á la filla xica... solas, ben solas, y en quietut, com qu' esperessin algú que tardava d'arrivar.
 |
| El mas Rocasalva aixecat sobre els murs de l'antic Casal senyorial del terme. |
Lo que 'm passá en aquell instant no sabré pas explicarho... jo que 'm creya trobar la desolació complerta entre aquella santa família, que no podré oblidar jamay, per las malas novas que me 'n havian donat: -La mestressa está molt atrapada... qu' es cás que 'n ixi!- Me deya la bona hermitana de Montdoys. Y al trobarla á la porxada, ab sa filla Mercé, quedi del tot transformat. Ellas experimentaren alegría gran que 'ls traslluhía per llurs faccións; y, parlarem, si, parlarem llargament, com llargament parlan aquells sers que anys ha no s'han vist, separats per las revoltas de la vida. Y com gosava mon cor en la conversa franca d'aquelles personas que foren tot un any mos confidents y en quina casa hi anava sovint, molt sovint per que era ¡oh, si hi era! el reposador de la meva ánima; y are al revéurels, com no esser gran ma alegria.
-Y tant mateix te 'n vols anar demá, Ton? espera mes, y veurás al pare y al Pep qu' encare no ha tornat del Coll.- Me deya la Mercé, pro jo, com que m'era del tot impossible retardar mon romiatje per la montanya, m'excusí prometentlos al estiu vinent, ajudant Deu, anarhi á passar una temporadeta, y fins acabarhi un treball idílich de costums de montanya que, en bona fé, 'm cal aquella atmósfera pera arrodonirlo y deixarlo llest.
-No 'ns enganyis, Ton, -me repetían en tant m'empenyian cap á la taula ahont ens hi esperava 'l sopar. Estiguerem de sobretaula bella estona, relatant els fets de ma excursió arriscada y llegint versos que ab rialla franca y expontánia 'm demanava la noya y jo ab el natural gest els complavía; fins que arrivá l'hora de donar repós al cos, que be ho mereixia. Quinze horas de trescar carenas y mes carenas bastan y sobran pera capsar un son llarch y reposat.
La claror del alba 'm despertá y vaig correr á la finestra sadollantme de flayre matinal y de sol rialler que ja comensava de alegrar l'afrau tota. Vaig sortir al defora y tothom encare descansava, al embestir el caminal de la font pera anármenhi á menjar un grapadet de figas que vaig cullir de la mateixa figuera, trobí al Pep que sapat y vessant salut per tots costats devallava de la Mare de Deu del Coll.
 |
| Fotografia de la Mare de Déu del Coll, a la qual fa referència el text. |
Quina estona passarem mes delitosa! Tranquil com sempre y calmós á tot serho, m'esplicava certas cosas que jo fruia delitos, goytant, encarnat en aquell brau y franch minyó 'l verdader tipo catalá: la gentilesa, l' honradés y la forsa. Desseguida, y mentre movía rebombori pera fer llevar á la gent de la masia, me proposá una visita á la Molina que han montat y á tot joch de son comers y de sa indústria bosquerola.
-Dono mercés á Deu perque us ha tocat el cor de deixar el debolit de vila y venírvosen á la payral á donar vida y moviment á n'aquest poblet esmortuhit; no sé,... á la vila m'hi semblavaho flors gentils de montanya trasplantadas. Viureu mes tranquils y mes felissos.
-Es ben cert, Ton; y que t'agradará molt lo que havém montat a l'altra banda del Ter.
No poguí pas entretenirmhi, perque 'l temps passava y 'm calía trescar si volía descapdellar degudament la ruta que portava. No poguentme'n deseixir els vaig recalcar la promesa de tornarhi l'estiu vinent. ¡Ja ho créch si hi tornaré!
Me vaig despedir d'aquella santa gent y donantlos l'arreveurer m'engolí 'l revolt d'una serralada y... enllá, enllá cap al llit del Ter, fins á trobar companys que m'esperavan.
ANTÓN BUSQUETS Y PUNSET
Text extret de: "Catalunya Artística", Any I, Núm.17, Barcelona 4 d'Octubre 1900
Documentat amb el llibre: "Susqueda, la història submergida" d'Antoni Pladevall i Eva Viñolas
Fotografies: facebook "Susqueda" abril 2014
